Parlem de Gramàtica Tradicional

-          Dia: 7 de Novembre de 2012
-          Assistents: Sara Contreras, Paula Lozano, Raquel Bielsa, Amparo Cardona, Ionela Ghita i Jorge Montolio.

·      RESUM GENERAL.

Quan pensem en gramàtica tradicional, inconscientment pensem negativament sobre aquesta. Al sentir la paraula tradicional la jutgem com una cosa obsoleta o un mètode que ja no serveix per a l’ensenyament de llengües, sense adonar-nos que encara està present en alguns del processos d’aprenentatge vigents avui en dia en l’escola.

Per a conèixer un poc més sobre aquesta metodologia anem a acostar-se a les seues arrels, per a saber d’on prové i com a ha evolucionat fins als nostres dies.

- Descripció i aproximació històrica

Este mètode va sorgir a Prussia a finals del segle XVIII i va adoptar com a model el sistema utilitzat per a l'ensenyança del llatí i del grec. Alguns dels seus representants van ser J. Seidenstücker, K. Plötz, H. S. Ollendor i J. Meidinger. Basat en l'ensenyança de les llengües clàssiques, este mètode ha sigut el més usat fins a la mitat del segle XX. Actualment i a pesar de la mala reputació adquirida, encara podem trobar molts docents que apliquen, totalment o parcialment, les característiques d'esta metodologia.

- Característiques de la Gramàtica Tradicional.

La gramàtica tradicional és la més bàsica de totes, i al mateix temps desestimada per tots els filòlegs, però continua sent vigent a les escoles de hui en dia per a abordar alguns aspectes bàsics. Este mètode requereix que els estudiants tradueixen grans quantitats de text, paraula per paraula, i que memoritzen diverses regles gramaticals i excepcions així com llargues llistes de vocabulari. L'objectiu d'este mètode és tindre la capacitat de llegir i traduir grans obres mestres i clàssics. El mètode gramàtica- traducció basa l'ensenyança d'una segona llengua en l'anàlisi detallat de les regles gramaticals i les seues excepcions per a després aplicar els coneixements adquirits a la traducció d'oracions i textos que s'efectua de la llengua pròpia i al revés. La primera llengua serveix com a sistema de referència per a l'adquisició de la segona llengua.

I ara ens preguntarem, però quines aportacions ens ha deixat aquest mètode a les escoles d’avui en dia?

Doncs ens ha deixat aportacions tan valuoses com qualsevol altres com:

-          Gran sensibilitat lingüística i una capacitat de treball i de síntesis envejables.

-          Coneixement de la normativa com a aspecte important de la llengua culta i estàndard.

-        Exercicis de producció, es a dir, activitats on es requereix que l’alumnat produïxca, bé oralment o bé per escrit, enunciats en L2, exercicis de substitució, de transformació, de completar, de traducció, de pregunta-resposta, etc.

-          Importància del significat en el procés d’aprenentatge.

-          Insistència en la comprensió del text.

-          La traducció de textos.

-          Traducció de grans llistes de vocabulari.

Una vegada sabem d’on prové i el que ens ha aportat, passem a analitzar com es posa es pràctica aquest mètode a un aula, es a dir, quins rols adoptarien tant el professorat com l’alumnat.

El professor és el principal protagonista del procés d’ensenyança-aprenentatge, es a dir és l’autoritat màxima.  La seua funció consisteix en proporcionar els coneixements lingüístics i corregir les errades produïdes pels alumnes.

Les crítiques a la metodologia tradicionals s’han fet notables, però és cert que actualment hi ha docents que segueixen adoptant aquesta postura. Aquest fet és possible per diversos motius, que plasmarem a continuació:

·         Els professors de llengua s’han educat amb gramàtiques tradicionals  i, com és molt complicat trencar els hàbits, tendeixen a transmetre el mateix tipus d’ensenyament lingüístic que han rebut, amb algunes modificacions.

·         Les gramàtiques tradicionals no exigeixen tants esforços d’intel·ligibilitat ni tanta preparació especifica per a entendre-les i aplicar-les a diferencia d’ altres gramàtiques, ja que no es basen en cap metodologia formal.

·         Fins fa poc no hi havia cap descripció completa d’una llengua concreta que no fora tradicional.

Per aquests motius és més fàcil per als docents aplicar la metodologia de sempre en la gramàtica tradicional.  

Per altra banda, el mètode d’ensenyament es basa en la gramàtica explícita. La classe sol ser un lloc de correcció, on els professors censuren tots aquells usos que no corresponen exactament a una norma suposadament culta, que se circumscriu, a la llengua escrita literària. A més, la classe de llengua sol basar-se en l’explicació d’un concepte que després es practica amb exercicis especialment dissenyats per a aquesta finalitat. La llengua s’ensenya de manera deductiva, es a dir, de la regla a l’exemple.

En definitiva, el rol que juga el professorat en la gramàtica tradicional és la de autoritat superior. És l’encarregat de organitzar i dirigir als xiquets i xiquetes, a més s’encarrega de corregir les errades.

Per l’altra banda, el rol de l’alumnat principalment consistís en llegir i traduir moltes vegades les paraules del vocabulari d’un idioma a l’altre. Al igual que tenen que memoritzar llargues llistes de vocabulari bilingües, definicions i regles gramaticals, i traduir grans paràgrafs de textos paraula per paraula. Aquest mètode serveix per a aprendre una llengua de manera més ràpida i fàcil. Amb aquest mètode els alumnes segueixen un camí segur i s’ajuden amb la llengua materna per a fer comparacions amb la nova llengua.
A classe feien activitats en les quals devien de posar les paraules traduïes moltes vegades per acabar recordant-les, devien de fer moltes frases per a aprendre a formar-les correctament i traduir llargs paràgrafs de textos. Els estudiants tenien un paper molt poc participatiu, ja que es limiten a fer les activitats  seguint les instruccions del professor de forma individual, deixant a un costat les activitats en grup, les investigacions, les activitats més didàctiques, etc. Son uns receptors passius dels coneixements donats per el professor.
Els alumnes deuen de ser capaços de llegir grans obres de la literatura de la llengua estudiada, ja que es posa molt d’esforç en la lectura y en l’escriptura, deixant a un costat l’aspecte oral de la llengua. S’incideix més en les habilitats receptives que en les productives, per que es pensa que si es sap llegir i escriure  literatura, parlar-la  a de ser automàtic.
Els estudiants han de agafar el grau màxim de perfecció de una llengua, tant a l’ hora d’ escriure, de llegir i de parlar.

VALORACIÓ GENERAL DEL PROJECTE

Encara que sabem que aquest mètode s’ha quedat enrere en molts aspectes del procés d’ensenyament-aprenentatge de llengües, també es cert que ens mostra aspectes molt importants i bàsics per a assolir i aprendre una llengua.

Compartim amb aquest mètode, per exemple, el fet de que creiem important que els i les alumnes coneguin la gramàtica des del principi, es a dir, que coneguin d’on prové el que escriuen, llegeixen i aprenen. També es cert, que pensem que hi ha alguns aspectes de la llengua que es molt difícil d’aprendre si no d’aquesta manera. No més fa falta pensar com vam aprendre nosaltres mateixa les llargues llistes de verbs irregulars de l’anglés, les taules de multiplicar de matemàtiques o les excepcions i regles d’accentuació de les matèries de llengua. Açò son només uns clars exemples de que la gramàtica tradicional encara està viva a les aules i que alguns aspectes realment funciona.

Com hem dit abans, no tot ho compartim. També criem que aquest mètode no funciona com un aprenentatge significatiu, es a dir, que no es fixa en el que l’alumnat ja sap, ni parteix de les seues experiències personals i els fa participatius d’aquestes, aspectes que considerem també molt importants en l’aprenentatge. Pensem que es bo que l’alumnat siga part activa de la classe, que coopere amb altres companys i companyes i que treballe en equip, i aquests son aspectes que la gramàtica tradicional desestima. A més, tots i totes sabem, que en moltes ocasions, tot allò que aprenem de memòria o de “carrereta” per a aprovar l’examen de l’endemà acaba per oblidar-se en creuar la porta de l’aula.

I després de tot açò i com a reflexió final extraiem que “el mètode es que no hi ha mètode. Cadascú agafa aquells aspectes i característiques que s’ajusten al que es vol ensenyar, i que no existeix un mètode perfecte i un mètode roí. El mètode ideal es aquell que s’ajusta a l’alumnat i aconsegueix que es transmeta el que deveres es vol transmitir.”